dijous, 13 de juliol de 2017

Bodas de sangre

Ahir vaig tenir el privilegi de viure un dels grans drames rurals de Lorca, Bodas de Sangre, a la nostra estimada Biblioteca de Catalunya. El públic envoltava l'escenari, rectangular, sorrenc, amb cadires a la zona sol o ombra, com a les places de toros. Aquest fet ja era premonitori del tràgic desenllaç, en què els personatges es van veient acorralats com les bèsties esperant el seu fatídic final.


L'obra s'obre i es tanca amb la música d'en Joan Garriga, en Marià Roch i en Marc Serra. El piano, l'acordió, les guitarres i les veus ens fan endinsar en el món andalús i en l'univers simbòlic lorquià i aconsegueixen fer emergir les nostres emocions a flor de pell. 



El text, d'una bellesa colpidora, carregat de símbols, et sumergeix en el món rural de començament del segle XX. Un món en què els homes es troben units a la violència i les dones a la submissió i la soledat. Un món d'aparences i punyals, de passions reprimides i cavalls desbocats. I així veurem aparèixer una vegada i una altra, a l'escena, el cavall que porta dins l'instint eròtic d'en Leonardo i que, en avançar l'obra, anirà accelerant progressivament el seu trot donant a entendre que res no el pot aturar.

I això és el que expressen aquests versos que pronuncia en Leonardo, i que prenen una força brutal quan confessa que ell no pot dominar els seus sentiments, que està lliure de culpa, que la culpa és de la terra:

¡Qué vidrios se me clavan en la lengua!
Porque yo quise olvidar
y puse un muro de piedra
entre tu casa y la mía.
Es verdad. ¿No lo recuerdas?
Y cuando te vi de lejos
me eché en los ojos arena.
Pero montaba a caballo
y el caballo iba a tu puerta.
Con alfileres de plata
mi sangre se puso negra,
y el sueño me fue llenando
las carnes de mala hierba.
Que yo no tengo la culpa,
que la culpa es de la tierra
y de ese olor que te sale
de los pechos y las trenzas.

I així ho reflecteix el grup Pata Negra en aquesta genial cançó:



També veurem aparèixer la lluna blava i la captaire embolicada en una llarga tela vermella, símbols de la mort. Seran interpretades per la Nora Navas i la Clara Segura, les mateixes que faran els papers de mare i de núvia. I per arrodonir el joc, una aposta atrevida: i és que els personatges no només interpretaran més d'un paper, sinó que fins i tot s'intercanviaran els rols. Així, la Clara Segura començarà sent la mare del nuvi i acabarà sent la núvia, mentre la Nora Navas farà ara de mare. De la mateixa manera, l'Ivan Benet farà de pare de la núvia i del seu amant, i els actors broden el paper de manera que ara els imaginem vells i ara amb tota la força de la joventut.

Un espectacle per no oblidar!

Bajo la luna de sangre

Oriol Broggi experimenta con Lorca en Bodas de Sangre


dissabte, 3 de desembre de 2016

Un obús al cor


De nou Mouawad. Després d'haver vist Incendis i de la lectura d'Ànima, no ens el volem perdre. La perla 29 torna a apostar per l'autor canadencolibanès amb l'adaptació teatral de la novel·la Visage retrouvé. Un obús al cor és un monòleg punyent sobre la guerra i les històries de vida (que mai sabem quan van començar, tot i que van tenir un inici), sobre el significat del temps (de l'abans o d'un més endavant) i el dolor, sobre les relacions familiars i la incomunicació. Mouawad ens atrapa amb un text plenament poètic, carregat de simbolisme i imatges belles i terribles alhora. Amb una escenografia gairebé nua, en un espai tan càlid com la Biblioteca de Catalunya, l'Ernest Villegas et mantenia atrapat, durant més d'una hora, en un viatge gèlid que el duia a acomiadar-se de la mare, i durant el qual reviuria algunes de les escenes més doloroses de la seva vida. És admirable com un únic actor pot omplir tota l'escena i fer-te viure l'horror i la bellesa en primera persona. No us la perdeu!


Un obús a les entranyes

dissabte, 12 de novembre de 2016

KIKI El amor se hace

Ahir vaig veure Kiki, el amor se hace, i la veritat és que vaig riure moltíssim, la recomanaria a tothom. Es tracta d'una comèdia fresca i divertida, dolça, també, protagonitzada i dirigida per Paco León. Kiki són cinc històries que tenen en comú les relacions de parella i el sexe, i algunes fílies curioses. Cap dels personatges té desperdici, i l'excel•lent interpretació dels actors els fa entranyables i molt humans. Kiki és una d'aquestes pel•lícules que ens permeten que ens riguem de nosaltres mateixos i, al mateix temps, que acceptem, sense tabús, les peculiaritats dels altres, que sovint és el que els fa únics. 


Aquí teniu el tràiler:


I aquí una de les cançons que forma part de la banda sonora del film i que en recull la seva essència: 

divendres, 22 de juliol de 2016

Tothom ho sap


Ahir al vespre, a Can Barrina, van desfilar, atrevits, seductors, dolços, rebels, divertits, els poemes, textos i cançons del mestre Leonard Cohen, de la mà de quatre amics capaços de transmetre tant la passió que senten pel músic canadenc com el bon rotllo que hi ha entre ells. Així, amb la muntanya com a teló de fons i la intimitat del capvespre i la bona companyia, vam gaudir de la veu de la Montse Vellvehí i l'Ernest Villegas, la guitarra del Marc Serra i la veu i el violoncel de la Marta Marco. Una d'aquestes nits per recordar!! Si en teniu l'ocasió, no us els perdeu!

dijous, 21 de juliol de 2016

L'amiga genial


Fa un temps, una amiga (podríem dir que una amiga genial) em va recomanar aquesta novel·la de l'Elena Ferrante, i aquests primers dies d'estiu l'he devorat. He anat, de la mà de la Lenù, a un modest barri del Nàpols de la postguerra. Els he vist créixer, al barri i a ella. Hi he reconegut emocions i sentiments que havien quedat soterrats entre les busques d'un vell rellotge. M'ha fet recordar una anècdota d'un entranyable professor de literatura que m'explicava com, de jovenet, s'escuraven les butxaques entre tres o quatre amics per poder-se comprar un llibre, i se'n repartien les pàgines, un trosset per a cadascú. Quin tresor... M'ha fet pensar en com n'és de difícil trobar la connexió màgica que es dóna entre algunes persones. I quan succeeix no t'ho vols deixar perdre. La novel·la parla de l'amistat que et fa créixer, que neix de l'admiració i et transforma, que t'obre els ulls i et fa gaudir de la vida amb atreviment. També ens parla de la por de perdre-la, dels canvis que percebem en l'altre i deixen pas a un nou camí, que comença a divergir del nostre, o a altres persones que potser ocupen un lloc que en algun moment ens estava reservat. Ens fa reflexionar sobre els nostres somnis i aspiracions, que corren el perill de quedar arraconats en qualsevol carreró fosc si no hi estem atents o cedim a les adversitats. Ens mostra la gran distància que separa les classes benestants d'aquells que mosseguen el fang per sobreviure, la insatisfacció de qui vol i no pot, o del qui té, però no té res.

Espero amb ànsia llegir-ne la segona part!

diumenge, 19 de juny de 2016

El alcalde de Zalamea



S'obre el teló: dos personatges juguen a la pilota basca contra un mur que domina, blanc, l'escenari, i viurà a la seva pròpia pell un drama d'honor que hi deixarà petja fins a rebentar-lo. Estàs a punt d'assistir a la representació d'un dels clàssics més coneguts i representats del Segle d'Or espanyol, ni més ni menys que un dels més grans drames calderonians, portat a escena per la CNTC (Compañía Nacional de Teatro Clásico) i dirigit per Helena Pimenta. Així que seus a la butaca amb la convicció que estàs a punt de ser transportat en el temps i en l'espai, i de ser sacsejat i embriagat en tots els sentits. I res no et decep. Més de 20 actors i músics van omplint l'escenari i el text es desplega amb una fluïdesa que et fa pensar que has parlat en vers tota la vida. I, tal com passa amb els clàssics, sents com cada intervenció, cada frase, donarien peu a una bona conversa. Així, l'escenografia, minimalista i ben pensada, i la calidesa de la il·luminació (mèrit d'en Max Glaenzel la primera i d'en Juan Gómez Cornejo la segona), així com la música i un treball actoral excel•lent, t'endinsen en un conflicte en què honor i poder, amor i justícia es disputen la partida. Per arrodonir-ho tot, la força i veracitat d'un actor en majúscules com en Carmelo Gómez, capaç de commoure del primer a l'últim espectador de la sala.


dimecres, 4 de maig de 2016

Dansa d'agost

Tanco els ulls. Les notes d'una cançó alegre comencen a arribar, tímides, a la meva oïda, fins que van perdent la vergonya i es deixen sentir, ben fort, omplint la sala. És aleshores quan torno a veure les germanes Mundy ballant la seva particular dansa d'agost, oblidant el pes que les ofega i lliurant-se a la vida. Somric. Sento la força i la vitalitat de la Maggie; l'alegria i torpesa de la Kate, que es permet desempallegar-se, per uns instants, de la càrrega de ser la germana gran; m'agrada també la ingenuïtat de la Rose i la joventut de la Chris; i veure gaudir la discreta Agnes.


Cinc germanes, solteres. Irlanda, agost de 1936. M'arriba l'aroma de l'ambient opressiu de La casa de Bernarda Alba, i la terrible frustració de Maureen a la irlandesa La reina de la bellesa de Leenane.
Assistim, a través del relat d'en Michael, el fill de la Chris, al moment previ a l'esfondrament d'un món. En Michael (Albert Triola) rememora l'estiu de l'any 36, quan només tenia 7 anys, i ens acompanya en aquest viatge en el temps. La ràdio no funciona, l'estel no s'enlaira, la bicicleta promesa no acaba d'arribar... són símptomes dels desitjos que no acaben de complir-se, de vides encallades que reclamen una sortida endavant. La manca d'amor i el pes del què diran floten en l'ambient. L'arribada del germà que torna malalt d'una missió a l'Àfrica, les anades i vingudes del Gerry, el pare d'en Michael, hàbil entabanador que no sap què fer amb la seva vida, i la instal•lació al poble d'una fàbrica tèxtil sacsegen la rutina de les cinc germanes i aniran esmicolant el món que s'havien construït, amb uns fonaments ben fràgils.
Recordo Dansa d'agost com una obra tendra, nostàlgica, pausada, amb pinzellades alegres, interpretada de manera exquisida. 

 

Evocador agosto irlandés del 36